La Vicky viu amb 3 gats a casa i té cura d'algun que altre més que passegen pel seu jardí, però que no es deixen agafar. Els pentina cada matí com un ritual i sap ben be el caràcter de cadascun. A més a més m'explica que cada setmana que pot s'escapa a Collserola a donar de menjar uns gats mig salvatges i aprofita per anar a passejar per la muntanya.

A vegades hi va sola a passejar per la muntanya, és un dels pocs moments en que agafa el mòbil, no li dóna el número a ningú ja que no acostuma a estar-ne pendent. M'ensenya algunes de les fotografies que ha fet en els darrers dies, la majoria són fetes a arbres, fonts, monestirs, gats... també apareixen algunes de la Unió Excursionista del Prat, de fet ara fan per etapes el camí dels Bons Homes.

Haig de confessar que no les tenia totes que la Vicky s'animes a ella les fotografies. Quan vam presentar el projecte ens va obrir les portes del seu dia a dia de seguida, però no veia gens clar que ella hagués de fer de fotògrafa, tenia una barreja de mandra i de pensar que no servirien per res les fotografies que ella fes. Ara que som a la recta final de Geografies Quotidianes, quan em tornar la càmera digital que li vaig prestar, em confessa que li ha agafat el gust i que la seva propera inversió serà "una d'aquestes".

Trobada de dones sàvies

Les dones sàvies de Sant Cosme són un grup de dones grans que es reuneixen mensualment amb tècnics de l'Ajuntmanet per dir la seva sobre tot allò que passa al seu barri i posar el seu granet de sorra en allò que poden. Només entrar a la sala les dones m'acullen amb un gran somriure i començo a reconèixer cares, hi ha la Conchita, dones que formen part d'associacions, que son voluntàries per l'Associació contra el Càncer, que ajuden per les tardes a la fundació Francesc Palau, entre d'altres...

El dimarts que m'hi conviden passen uns vídeos que l'Asssociació G.A.T.S. els ha preparat explicant quina és la seva aportació a la vida del barri, no puc evitar pensar que en certa manera hem perseguit objectiu similars.

La Pepa de nou va carregada amb la petita Laura. Totes les dones la coneixen, des de que va néixer les activitats se li han limitat, ha deixat el club de lectura, les classes de català i encara no ha aconseguit el repte que té pendent d'apuntar-se a la piscina.

Aquesta setmana, però, la petita comença a l'escola bressol La Blaveta, i la Pepa és a punt de recuperar la seva vida anterior, plena d'activitats com la resta de dones de la sala. Malgrat tot, aquest dimarts la nena agafa son i comencen els plors. La Pepa s'acomiada i assegura que ben aviat serà del tot una més.

A fer encàrrecs pel Prat

9.30 h del matí a 6Cº

Autobús 165, parada Coronel Sant Feliu amb Av. Verge de Montserrat, veig que m'està esperant, la saludo i decidim on anar a esmorzar. Decidim el Tastet. Prenem un cafè amb llet calentet per carregar les piles. Molts dies la Conchita s'apropa al Prat per fer alguns encàrrecs. A ella no li sembla gaire esforç venir de Sant Cosme fins al Prat a fer compres, em comenta que d'aquesta manera es mou del barri i així es troba a amigues. Com aquest matí, que ens hem trobat a una companya que fa gimnasia amb ella.

Mentre estem prenent el cafè, m'explica que a ella sempre li ha agradat viatjar, i el que no ha pogut fer de jove ho està fent ara de gran. A la parròquia de Sant Cosme i Sant Damià fan activitats per anar a Montserrat, a la Catedral de Santiago, fins i tot a Lourdes a veure la Verge... li agrada molt i la fa sentir molt viva. Fa uns quants anys es va apuntar amb unes quantes amigues per anar a Venècia. Ho recorda amb molt de sentiment i felicitat. Té un bon record d'aquell viatge.

Quan acabem d'esmorzar, fem un llista mental del que hem de comprar: un bolígraf de la marca Pilot, única i exclusivament com el porta a la mà de mostra per a la dependenta; anar a recollir unes fotografies, comprar un pollastre sencer i un parell de tallades de peix panga.

Sortim de la cafeteria i la Conchita es prepara posant-se l'abric i la seva motxilla. Penso que per l'experiència i la pràctica de la Conchita és una manera molt còmode d'anar a comprar. Té molta agilitat tant física com mental. Calcula els preus i els canvis molt ràpidament. La Conchita és una dóna molt agradable. A cada botiga on entrem a comprar tothom la saluda amablament i li preguten com es troba. Tothom la coneix.

Finalment, acabem de fer els encàrrecs i tornem a anar a la mateixa parada on ella havia arribat. M'espero amb ella fins que arriba els bus i ella puja.

Hem tingut molt bon dia. Fins la pròxima Conchita.

Darrera de l'altar

Us presentem el protagonista, possiblement, més vist entre nosaltres, ja que ens referim en Josep Maria, més conegut com el mossèn de la parròquia Sant Pere i Sant Pau. Aquest dissabte em va obrir les portes de casa seva i les de la parròquia.

Entre porta i passadís me’l trobo al seu despatx revisant papers i escrivint, el què? Ho desconeixem, sempre serà un misteri. Ser mossèn és una feina, o millor dit, una devoció per el que fas i per el que estimes. Es va passejar per totes les estàncies tant de la parròquia, com de l’esplai o la cripta.

Passegem per l’esplai, saluda a tots els nens i nenes que estan jugant. El mossèn em comenta que li encanta tenir-los perquè donen vida i felicitat a les portes de l’església. Em porta a la cripta, un ambient solitari, fred però ple de reflexions i sensacions estranyes. Són les 6.30 de la tarda i té missa de baptismes.

Anem a la sala privada i entre creus, verges i Jesús es prepara, es vesteix, reflexiona, medita, li dóna un petó a Nostre Senyor i puja per les altes escales de l’ala nord-oest de l’església.

Després d’una hora i mitja de missa m’acomiado i li comento que no serà la última sessió amb ell. Que ens queda saber quin és el seu racó preferit en la parròquia.

Pere & Coque

He quedat amb en Pere i el seu gos, Coque. El Pere ve de jugar un partit de tennis amb tots els amics. M’explica una anècdota del seu amic que té 79 anys i encara es queixava perquè no arribava a algunes pilotes. “Dona gràcies que encara pots jugar!” Li diu en Pere. I després de fer ell l’esport, li toca al seu gos i com cada matí surt a passejar-lo. Segons pensa el Pere, per el Prat no es pot passejar el gos, perquè hi ha molta gent i moltes normes que complir. Sempre ha d’anar amb el cotxe al riu o a la platja. Decidim anar a la platja del Prat. El gos té més terreny per córrer.

Amb 75 anys que té el Pere porta el cotxe com un bòlit, no se li escapa res. Passem per el tanatori i té una forma molt curiosa de preveure si hi ha cap enterro, simplement per la quantitat de cotxes que es veuen aparcats. Hi ha sort, i només veiem 3 cotxes, segurament que seran dels treballadors.

Arribem a la platja. El Pere deslliga al Coque i se’l veu tant còmode i tranquil. El Pere li agrada anar a la platja del Prat més en hivern que en estiu. Per la tranquil·litat que es respira. No hi ha gentada. Pots fer el que vols. I dient això, fem una petita parada en el camí, perquè veiem una família practicant el golf, tirant boles a la sorra. “Veus això és maco, la platja es pot aprofitar moltíssim” em comenta en Pere. M’explica també que de tant en tant, abans més, ell i els seus fills naveguen en patins. És una sensació de benestar i tranquil·litat. Pensa que només estàs tu i el mar.

Després de que el Coque fes aproximadament 4 km amunt i avall, en Pere decideix que ja és l’hora de tornar cap a casa. S’acomiada de la platja. Puja al gos al cotxe i el lliga. Em confessa que desitja tenir el gos durant molt de temps perquè és una activitat que li encanta i li fa molta companyia.

Quatre ratlles

L'Adrià sempre porta una carpeta plena de papers, no costa massa que t'expliqui que és que ell escriu, i ho escriu absolutament tot, des d'unes paraules plenes d'afecte que llegeix a les reunions amb amics i familiars a un text que t'explica les meravelles de la Sagrada Família, és ben be una necessitat. Escriu tot el que passa al seu dia a dia i sembla que al posar-ho per escrit prengui una rellevància o un valor especial allò que és ben be quotidià.

Ell dirà ràpidament que no en sap d'escriure, que només son quatre ratlles i que encara està aprenent. Potser per això, o simplement per compartir aquesta necessitat, se'n va tots els dimecres al Taller d'Escriptura que fan al Centre Cívic Sant Jordi Ribera Baixa. El dia que aconsegueixo colar-m'hi per treure quatre fotos estan provant l'escriptura automàtica, allò d'escriure sense pensar deixant-se portar pels pensaments.

És curiós fixar-se com no calla ni un moment, només el just i necessari per escoltar els escrits dels companys. De seguida diu la seva, això si, sempre te paraules d'elogi i ànims cap als companys, però d'estar en silenci no en sap massa qui sap si és per això que te aquesta necessitat d'escriure. El proper dia tafanejaré el seu despatx mentre escriu a casa, em consta que te una bona pila d'aquests textos.

Els altres ulls

Sovint els projectes fotogràfics mostren una única mirada, la del fotògraf, però en aquesta ocasió una de les voluntats de geografies quotidianes és que siguin els mateixos protagonistes que eu anat coneixen a través del bloc qui ens expliqui la seva realitat.

Els primers dies del projecte, quan tot just començàvem a ficar el nas a vides alienes, vam repartir càmeres d'usar i llençar entre els protagonistes, com a element per fer-los a ells realment narradors de les seves pròpies vides. Des de l'inici i fins ara, cadascuna de les persones que ha decidit sumar-se al projecte ha anat aportant la seva mirada també a través de diferents objectius: càmeres digitals, rèflexs i fins i tot una de les nostres participants prefereix usar el telèfon mòbil.

Els resultats encara son en la majoria dels casos tota una intriga que aviat començarem a desvetllar. Totes aquestes imatges que ara encara no us mostrem, formen part de Geografies Quotidianes i ara que poc a poc anem recollint i veient les primeres us em de dir que fan molt bona pinta.

Geografies quotidianes pretén culminar en una exposició al Centre Cívic Jardins de la Pau on mostrarem tot el treball d'aquests mesos.

Segona Cita a la parròquia de Sant Cosme i Sant Damián

En silenci i molt lentament entro per la porta de la parròquia per no molestar, em trobo a la amiga de la Conchita, Josefa, netejant l’església i preparant l’altar. La saludo. Em reconeix del dia del pessebre vivent. M’explica que igual que la Conchita, ella és vídua i que per estar a casa veient la televisió prefereix dedicar-se a la parròquia.

Minuts més tard, arriba la Conchita amb el seu abric dels diumenges. Saluda a la seva amiga. Hi ha rialles entre elles i mirades de complicitat. La Conchita m’explica que anar els diumenges a missa és una excusa perfecte per retrobar-se amb les amigues i parlar de tot el que ha succeït aquella setmana. Per la Conchi, com li diuen les amigues, anar a missa és una rutina que ha de fer per sentir-se bé amb ella mateixa i amb tots els que estima. Saluda a nostre senyor i encén cinc espelmes, com sempre.

Comencen a venir més amigues, una d’elles canta al coro de la parròquia, i em diu que avui li agradaria llegir a la missa. Entre tot el grup d’amigues, observo a la Conchita, està agust i feliç. Noto que hi ha una sensació de familiaritat i quotidianitat.

Després de la missa, la Conchita em porta al bar de sempre que va amb les amigues a prendre el vermut. Aquell dia demana una canya acompanyada d’una tapa de gambes. La Conchita m’explica les experiències i vivències fins llavors. M'impressiona. Després d’una estona m'acomiado d’ella fins la pròxima. Bon any Conchita.

Cita a cegues en el Pessebre Vivent

En una cita a cegues, el diumenge 19 de desembre a les 11.30h, al Parc Nou de Sant Cosme, mentre s’estava organitza el pessebre vivent, no ens havíem vist anteriorment, per tant, no m’imaginava a qui m’anava a trobar. Unes senyores que cuinaven uns roscos, els amassaven, els fregien i els ensucraven. I una d’elles em va cridar l’atenció, estava organitzant l’stand dels roscos i preparant les estovalles per repartir. Va ser quan vaig reconèixer a la Conchita Chinchilla, una dóna amb molta personalitat i amb caràcter.

Una amiga seva s’apropa a la casseta dels roscos per fer canvi de castanyes per roscos. Clar! diu la Conchita amb un somriure. Fa molt de fred, una mica de calor anirà bé. Dos dies abans, la Conchita amb unes amigues seves van estar tallant més d’un centenar de castanyes amb les seves manetes sàvies, per aquest dia. Quan ja s’ha fet el canvi cadascuna va als estands corresponents: la senyora a la casseta de les castanyes i la Conchita a la dels roscos.

La gent comença a entrar al recinte del pessebre, són les 12h. La Conchita es prepara: es posa els guants i el mocador al cap. És l’hora. Hi ha molta cua. Hi ha gent que s’espera que la Conchita li doni els roscos i d’altre que és impacient i l’agafen pel seu compte, a la Conchita això no li agrada, li molesta. No han passat ni dues hores i els roscos s’han acabat, és el moment perquè la Conchita pugui descansar després de 9 hores preparant el pessebre.

Arriben unes amigues seves que l’animen i una d’elles em demana que li faci una foto amb la Conchita, penso que és molt moderna, porta el cabell violeta! Una estona després la Conchita m’ensenya dues estampes que una amiga seva li ha donat i ella tenia moltes ganes de tenir-les. Són Santa Rita i Santa Llúcia. Amb molta cura li dóna un petó a cada una i en silenci les guarda al moneder.