Seguidors, seguidores i amics,

Ahir tot just vam enviar les fotografies cap a la impremta. Triar quines eren les que millor il·lustraven tot el treball que em fet al llarg de prop d'un any ha esta difícil i moltes històries que ens agradaria explicar s'han quedat al tinter. En aquests moments estem entrevistant els protagonistes, amics ja a aquestes alçades, per conèixer com han viscut el projecte i estem contentes de saber que l'experiència ha estat interessant, que l'han viscuda amb il·lusió. Fins i tot la Vicky ja ens ha demanat consell per saber quina càmera digital comprar-se.

Aquests dies estarem una mica offline acabant d'enllestir tots els detalls, però ja podeu anar apuntant una data a l'agenda: dijous 10 de març a les 19.00h al Centre Cívic Jardins de la Pau inaugurem l'exposició que recollirà tota la feina feta aquests mesos. Hi haurà fotografies, històries, bona companyia i es rumoreja que pastissos casolans.

Portes endins

L'Adrià m'obre les portes de casa seva per ensenyar-me l'estudi on treballa habitualment, escriu, organitza les seves fotografies i sobretot llegeix. El seu gos, que no aixeca mig pam de terra, ronda i revoloteja mentre miro l'espai rera l'objectiu.

Per fi és el moment de conèixer l'Anna, és la seva dona de qui tant em sentit parlar. Ens porta cafè i pastes mentre mirem fotografies. Ella vol participar en la tria de les imatges, no les té totes amb la idea que la seva vida més quotidiana siguin exposada a les mirades de tothom. Algunes de les imatges són fetes per l'Anna, i efectivament té un ull bon ull. No deixen de sortir anècdotes mentre mirem la pantalla i m'adono que la ironia i la guasa són segell de la casa.

És una casa, per cert, encantadora i decorada amb obres de l'Anna. Recordo que a l'inici del projecte l'Adrià ens va dir que ben bé podríem haver triat la seva dona com a protagonista, que ella feia moltes més coses. De fet, pintura, ceràmica i tot tipus de manualitats decoren totes les parets de la casa, hi ha espai per poc més.

Triar tan poques imatges com les que finalment es podran veure a l'exposició és realment difícil. Serem capaces d'explicar tots els matisos d'una persona amb tant poques imatges. L'Adrià no ha fet servir la càmera d'usar i llençar que vam donar a l'inici, ell se sent còmode amb la seva i no dubta de dur-la d'un lloc a l'altre, el seu arxiu immens de fotografies ho demostra. Aprofitem, també, per veure uns textos que ha escrit darrerament i que formaran part de l'exposició, la tria serà també complicada.

Avui toca, classe de castellà

Una de les moltes activitats que fa la Conchita és anar a l’escola d’adults. El seu horari és tots els dies de 12 a 13.30 h, com si no tingues res més a fer. Per ella és molt important anar, perquè segons el que em va explicar ella sap llegir però l’ortografia no ho porta molt bé. S’ho pren amb serietat i per això mai es perd una classe. Encara que aquesta setmana han faltat alguns professors i no han pogut fer tots els dies.

El primer dia que la vaig acompanyar, resulta que no venia la professora. I la Conchita amb el seu caràcter i personalitat es va queixar perquè ningú l’havia avisada. Però a banda d’això, pel projecte no va ser un viatge debades perquè vaig poder conèixer a tots els seus companys: uns de més tímids y uns altres de més curiosos... però tots amb la mateixa motivació. Vam posposar la sessió de fotos per l’endemà.

Entrem a la classe i noto que tothom ja té el seu lloc assignat, preferit i que se sent còmode. Comença la classe! He de ser sincera en què els primers 30 minuts, tant la professora com els alumnes estaven un mica pendents de les fotos que feia. La Conchita no parava de mirar-me i somriure per la càmera. Però després, tot es va convertir en un ambient molt distès i la Conchita estava molt atenta, aportava opinions i inclòs a vegades hi havia discussions amb el seu company sobre temes diversos.

Entre les lliçons de: cóm preparar una paella?, cóm fer una llista de la compra?, reorganitzar les paraules d’una frase... la cosa prometia. La Conchita ajudava a la seva amiga, que es seia al seu costat, amb un exercici i li justificava les coses molt entregada. Es posa nerviosa. No hi ha remei.

Era l’hora de plegar. La Conchita va agafar la seva motxilla i es va acomiadar. Com qualsevol alumne (tingui l’edat que tingui) se’n van anar cames ajudeu-m’hi . Ràpid. Però una cosa que em va dir la professora era que feia goig treballar amb persones amb aquesta actitud.

Ja ens explicarà la Conchita cóm acabarà aquest curs de castellà.

La Vicky viu amb 3 gats a casa i té cura d'algun que altre més que passegen pel seu jardí, però que no es deixen agafar. Els pentina cada matí com un ritual i sap ben be el caràcter de cadascun. A més a més m'explica que cada setmana que pot s'escapa a Collserola a donar de menjar uns gats mig salvatges i aprofita per anar a passejar per la muntanya.

A vegades hi va sola a passejar per la muntanya, és un dels pocs moments en que agafa el mòbil, no li dóna el número a ningú ja que no acostuma a estar-ne pendent. M'ensenya algunes de les fotografies que ha fet en els darrers dies, la majoria són fetes a arbres, fonts, monestirs, gats... també apareixen algunes de la Unió Excursionista del Prat, de fet ara fan per etapes el camí dels Bons Homes.

Haig de confessar que no les tenia totes que la Vicky s'animes a ella les fotografies. Quan vam presentar el projecte ens va obrir les portes del seu dia a dia de seguida, però no veia gens clar que ella hagués de fer de fotògrafa, tenia una barreja de mandra i de pensar que no servirien per res les fotografies que ella fes. Ara que som a la recta final de Geografies Quotidianes, quan em tornar la càmera digital que li vaig prestar, em confessa que li ha agafat el gust i que la seva propera inversió serà "una d'aquestes".

Trobada de dones sàvies

Les dones sàvies de Sant Cosme són un grup de dones grans que es reuneixen mensualment amb tècnics de l'Ajuntmanet per dir la seva sobre tot allò que passa al seu barri i posar el seu granet de sorra en allò que poden. Només entrar a la sala les dones m'acullen amb un gran somriure i començo a reconèixer cares, hi ha la Conchita, dones que formen part d'associacions, que son voluntàries per l'Associació contra el Càncer, que ajuden per les tardes a la fundació Francesc Palau, entre d'altres...

El dimarts que m'hi conviden passen uns vídeos que l'Asssociació G.A.T.S. els ha preparat explicant quina és la seva aportació a la vida del barri, no puc evitar pensar que en certa manera hem perseguit objectiu similars.

La Pepa de nou va carregada amb la petita Laura. Totes les dones la coneixen, des de que va néixer les activitats se li han limitat, ha deixat el club de lectura, les classes de català i encara no ha aconseguit el repte que té pendent d'apuntar-se a la piscina.

Aquesta setmana, però, la petita comença a l'escola bressol La Blaveta, i la Pepa és a punt de recuperar la seva vida anterior, plena d'activitats com la resta de dones de la sala. Malgrat tot, aquest dimarts la nena agafa son i comencen els plors. La Pepa s'acomiada i assegura que ben aviat serà del tot una més.

A fer encàrrecs pel Prat

9.30 h del matí a 6Cº

Autobús 165, parada Coronel Sant Feliu amb Av. Verge de Montserrat, veig que m'està esperant, la saludo i decidim on anar a esmorzar. Decidim el Tastet. Prenem un cafè amb llet calentet per carregar les piles. Molts dies la Conchita s'apropa al Prat per fer alguns encàrrecs. A ella no li sembla gaire esforç venir de Sant Cosme fins al Prat a fer compres, em comenta que d'aquesta manera es mou del barri i així es troba a amigues. Com aquest matí, que ens hem trobat a una companya que fa gimnasia amb ella.

Mentre estem prenent el cafè, m'explica que a ella sempre li ha agradat viatjar, i el que no ha pogut fer de jove ho està fent ara de gran. A la parròquia de Sant Cosme i Sant Damià fan activitats per anar a Montserrat, a la Catedral de Santiago, fins i tot a Lourdes a veure la Verge... li agrada molt i la fa sentir molt viva. Fa uns quants anys es va apuntar amb unes quantes amigues per anar a Venècia. Ho recorda amb molt de sentiment i felicitat. Té un bon record d'aquell viatge.

Quan acabem d'esmorzar, fem un llista mental del que hem de comprar: un bolígraf de la marca Pilot, única i exclusivament com el porta a la mà de mostra per a la dependenta; anar a recollir unes fotografies, comprar un pollastre sencer i un parell de tallades de peix panga.

Sortim de la cafeteria i la Conchita es prepara posant-se l'abric i la seva motxilla. Penso que per l'experiència i la pràctica de la Conchita és una manera molt còmode d'anar a comprar. Té molta agilitat tant física com mental. Calcula els preus i els canvis molt ràpidament. La Conchita és una dóna molt agradable. A cada botiga on entrem a comprar tothom la saluda amablament i li preguten com es troba. Tothom la coneix.

Finalment, acabem de fer els encàrrecs i tornem a anar a la mateixa parada on ella havia arribat. M'espero amb ella fins que arriba els bus i ella puja.

Hem tingut molt bon dia. Fins la pròxima Conchita.

Darrera de l'altar

Us presentem el protagonista, possiblement, més vist entre nosaltres, ja que ens referim en Josep Maria, més conegut com el mossèn de la parròquia Sant Pere i Sant Pau. Aquest dissabte em va obrir les portes de casa seva i les de la parròquia.

Entre porta i passadís me’l trobo al seu despatx revisant papers i escrivint, el què? Ho desconeixem, sempre serà un misteri. Ser mossèn és una feina, o millor dit, una devoció per el que fas i per el que estimes. Es va passejar per totes les estàncies tant de la parròquia, com de l’esplai o la cripta.

Passegem per l’esplai, saluda a tots els nens i nenes que estan jugant. El mossèn em comenta que li encanta tenir-los perquè donen vida i felicitat a les portes de l’església. Em porta a la cripta, un ambient solitari, fred però ple de reflexions i sensacions estranyes. Són les 6.30 de la tarda i té missa de baptismes.

Anem a la sala privada i entre creus, verges i Jesús es prepara, es vesteix, reflexiona, medita, li dóna un petó a Nostre Senyor i puja per les altes escales de l’ala nord-oest de l’església.

Després d’una hora i mitja de missa m’acomiado i li comento que no serà la última sessió amb ell. Que ens queda saber quin és el seu racó preferit en la parròquia.