La Vicky viu amb 3 gats a casa i té cura d'algun que altre més que passegen pel seu jardí, però que no es deixen agafar. Els pentina cada matí com un ritual i sap ben be el caràcter de cadascun. A més a més m'explica que cada setmana que pot s'escapa a Collserola a donar de menjar uns gats mig salvatges i aprofita per anar a passejar per la muntanya.

A vegades hi va sola a passejar per la muntanya, és un dels pocs moments en que agafa el mòbil, no li dóna el número a ningú ja que no acostuma a estar-ne pendent. M'ensenya algunes de les fotografies que ha fet en els darrers dies, la majoria són fetes a arbres, fonts, monestirs, gats... també apareixen algunes de la Unió Excursionista del Prat, de fet ara fan per etapes el camí dels Bons Homes.

Haig de confessar que no les tenia totes que la Vicky s'animes a ella les fotografies. Quan vam presentar el projecte ens va obrir les portes del seu dia a dia de seguida, però no veia gens clar que ella hagués de fer de fotògrafa, tenia una barreja de mandra i de pensar que no servirien per res les fotografies que ella fes. Ara que som a la recta final de Geografies Quotidianes, quan em tornar la càmera digital que li vaig prestar, em confessa que li ha agafat el gust i que la seva propera inversió serà "una d'aquestes".

"Poeta en Nueva York" entre bambolines.

Entro per la porta lateral del Teatre Modern on el grup de teatre Kaddish està assajant "Poeta en Nueva York". Fa 30 anys, aquesta mateixa obra es va estrenar a Barcelona i dissabte la recuperen per mostrar-la a la ciutat de l Prat.

Només creuar la porta sento la olor a tabac, una de les excentricitats que encara si li permeten al director,//potser fa uns anys hagués estat un detall irrellevant// fumar als assajos. Just em trobo una escena grupal i la Vicky és sobre l'escenari. En deu minuts comença el passi global, és l'assaig general.

Entre bambolines s'acaben d'arreglar tal i com si fos el mateix dia de l'estrena, riures i ja una mica de nervis. Allà és on la Vicky em confessa que no li agrada la poesia, però és tradició que tota la companyia participi a l'obra que cada desembre ofereixen al Modern. Assegura que el Costa ja li va donar una poesia ben petita, però definitivament no és lo seu. S'acaben d'arreglar i a escena!

És un privilegi poder-la veure a través dels objectius. El director s'aixeca content, i no és fàcil, te fama de ser exigent amb la feina dels actors, poleix un parell de detalls, però ja està tot a punt per al cap de setmana!

Si us agrada la poesia, i sou amants de Lorca és la vostra cita del cap de setmana: Poeta en Nueva York al Modern