Seguidors, seguidores i amics,

Ahir tot just vam enviar les fotografies cap a la impremta. Triar quines eren les que millor il·lustraven tot el treball que em fet al llarg de prop d'un any ha esta difícil i moltes històries que ens agradaria explicar s'han quedat al tinter. En aquests moments estem entrevistant els protagonistes, amics ja a aquestes alçades, per conèixer com han viscut el projecte i estem contentes de saber que l'experiència ha estat interessant, que l'han viscuda amb il·lusió. Fins i tot la Vicky ja ens ha demanat consell per saber quina càmera digital comprar-se.

Aquests dies estarem una mica offline acabant d'enllestir tots els detalls, però ja podeu anar apuntant una data a l'agenda: dijous 10 de març a les 19.00h al Centre Cívic Jardins de la Pau inaugurem l'exposició que recollirà tota la feina feta aquests mesos. Hi haurà fotografies, històries, bona companyia i es rumoreja que pastissos casolans.

Portes endins

L'Adrià m'obre les portes de casa seva per ensenyar-me l'estudi on treballa habitualment, escriu, organitza les seves fotografies i sobretot llegeix. El seu gos, que no aixeca mig pam de terra, ronda i revoloteja mentre miro l'espai rera l'objectiu.

Per fi és el moment de conèixer l'Anna, és la seva dona de qui tant em sentit parlar. Ens porta cafè i pastes mentre mirem fotografies. Ella vol participar en la tria de les imatges, no les té totes amb la idea que la seva vida més quotidiana siguin exposada a les mirades de tothom. Algunes de les imatges són fetes per l'Anna, i efectivament té un ull bon ull. No deixen de sortir anècdotes mentre mirem la pantalla i m'adono que la ironia i la guasa són segell de la casa.

És una casa, per cert, encantadora i decorada amb obres de l'Anna. Recordo que a l'inici del projecte l'Adrià ens va dir que ben bé podríem haver triat la seva dona com a protagonista, que ella feia moltes més coses. De fet, pintura, ceràmica i tot tipus de manualitats decoren totes les parets de la casa, hi ha espai per poc més.

Triar tan poques imatges com les que finalment es podran veure a l'exposició és realment difícil. Serem capaces d'explicar tots els matisos d'una persona amb tant poques imatges. L'Adrià no ha fet servir la càmera d'usar i llençar que vam donar a l'inici, ell se sent còmode amb la seva i no dubta de dur-la d'un lloc a l'altre, el seu arxiu immens de fotografies ho demostra. Aprofitem, també, per veure uns textos que ha escrit darrerament i que formaran part de l'exposició, la tria serà també complicada.

Avui toca, classe de castellà

Una de les moltes activitats que fa la Conchita és anar a l’escola d’adults. El seu horari és tots els dies de 12 a 13.30 h, com si no tingues res més a fer. Per ella és molt important anar, perquè segons el que em va explicar ella sap llegir però l’ortografia no ho porta molt bé. S’ho pren amb serietat i per això mai es perd una classe. Encara que aquesta setmana han faltat alguns professors i no han pogut fer tots els dies.

El primer dia que la vaig acompanyar, resulta que no venia la professora. I la Conchita amb el seu caràcter i personalitat es va queixar perquè ningú l’havia avisada. Però a banda d’això, pel projecte no va ser un viatge debades perquè vaig poder conèixer a tots els seus companys: uns de més tímids y uns altres de més curiosos... però tots amb la mateixa motivació. Vam posposar la sessió de fotos per l’endemà.

Entrem a la classe i noto que tothom ja té el seu lloc assignat, preferit i que se sent còmode. Comença la classe! He de ser sincera en què els primers 30 minuts, tant la professora com els alumnes estaven un mica pendents de les fotos que feia. La Conchita no parava de mirar-me i somriure per la càmera. Però després, tot es va convertir en un ambient molt distès i la Conchita estava molt atenta, aportava opinions i inclòs a vegades hi havia discussions amb el seu company sobre temes diversos.

Entre les lliçons de: cóm preparar una paella?, cóm fer una llista de la compra?, reorganitzar les paraules d’una frase... la cosa prometia. La Conchita ajudava a la seva amiga, que es seia al seu costat, amb un exercici i li justificava les coses molt entregada. Es posa nerviosa. No hi ha remei.

Era l’hora de plegar. La Conchita va agafar la seva motxilla i es va acomiadar. Com qualsevol alumne (tingui l’edat que tingui) se’n van anar cames ajudeu-m’hi . Ràpid. Però una cosa que em va dir la professora era que feia goig treballar amb persones amb aquesta actitud.

Ja ens explicarà la Conchita cóm acabarà aquest curs de castellà.