Una altra dona Savia

La Contxita és molt difícil trobar-la a casa, de fet vam trigar a conèixe'ns i fins que no he après l'hora en que és a casa, ho he tingut difícil per comunicar-m'hi. Ella també forma part del Consell de Dones Savies de Sant Cosme, però la seva vida és molt diferent a la Pepa, no té la mateixa càrrega familiar i no para quieta des de ben aviat.

A quarts d'onze comença el taller de gimnàs per a gent gran. Són més d'una vintena de dones disposades a moure el pandero, com assegura la seva tallerista, que es troben dues vegades per setmana a l'Equipament Cívic Delta.

Després del gimnàs marxa corrent cap a l'escola d'adults, a veure si aquests dies la podem acompanyar. Carregada amb totes les seves coses se'n va a pas lleuger, no vol fer tard ni perdre's cap hora de classe. Diu que ella ja en sap de llegir i escriure, però no del tot bé, que vol deixar de fer faltes d'ortografia. No sé que en pensarien els alumnes dels centres de secundària que algú voluntàriament vulgui estudiar per escriure com cal.

Avui no em tingut la oportunitat de xerrar molt, però la propera vegada prometem seure a fer un cafè.

8.25 del matí

Quedem a la copa de Sant Cosme amb la Pepa per anar cap al Prat. Li sap greu que hagi hagut de matinar. A ella, però, no li sap greu llevar-se més d'un dia de la setmana a les 5 del matí per anar a casa el seu fill. Ell treballa a torns i de tant en tant ha de marxar a aquestes hores. Estava aprenent català, entre d'altres activitats, que ha hagut de deixar per fer-se càrrec dels nets.

El seu pis no té ascensor i amb les dues petites se li fa impossible endur-se-les a casa, així que passa les matinades a casa el seu fill. Desperta l'Andrea i la Laura, les seves netes, les vesteix, els dóna l'esmorzar i comença el trajecte.

A les 8.25 del matí som davant de la copa de Sant Cosme esperant l'autobus. Molts carrets i criatures, totes es coneixen, fins i tot el conductor. Se saluden, s'asseuen al lloc de sempre i creuem el Prat per dur a l'Andrea a l'escola, a la Jaume Balmes. La petita no deixa de reclamar la mà de la seva germana, que avui la té una mica descuidada, només està atenta a la càmera. No ha deixat de repetir en tot el viatje: “M'encanten les fotos”.

Una vegada la fila de criatures entra a classe, tornem cap a Sant Cosme a fer un passeig. La Pepa aprofita per fer algunes compres i una de les seves grans amigues la truca per fer un cafè.

Em conviden, fem tres cafès amb llet i parlem cadascuna de la nostra vida, i també del barri. Sempre que parles amb algú de Sant Cosme és present aquest sentiment de barri i, en especial, de lluita d'anys i anys per arribar a les condicions en les que es troba. I és que la Pepa, i la seva amiga, formen part del Consell de les Dones Sàvies de Sant Cosme. Per cert, es reunixen avui una altra vegada.

Laura

Posant a punt les paneres i els cavalls per a la Fira Avícola

Divendres 10 de desembre, 11 hores

Un sol brillant i un matí càlid, el dia acompanya en Josep Oliva per preparar i posar guapa la fira Avícola.

Per una banda, en el parking de casa d’en Josep, estan preparant les 11 paneres per a l’exposició. La combinació de colors és artística: el vermell del pebrot, el blanc del nap, el verd de la carxofa i l’enciam i el taronja de la pastanaga. Els croissants i els cafès són l’únic moment que tenen per fer un descans de tota la feina que els espera. Les paneres queden molt maques i amb ganes de donar-los alguna que altra mossegada.



Per altra banda, en Josep, que preparava les paneres, va fent viatges per endur-se els cavalls de les quadres a la Fira Avícola. Els cavalls estan nerviosos del trajecte i de tot l’enrenou. En moments com aquest, en Josep m’explica que per tal de tranquil·litzar els cavalls necessiten donar-los alguna que altra volta per la granja per estirar les cames. Ell ja els coneix ben bé.



Finalment, han pogut transportar els 12 cavalls a la Fira Avícola i tot ha sortit molt bé. Ahir, dissabte a les 13 hores vaig anar a visitar en Josep i vaig poder veure els cavalls i les paneres. El resultat ha estat espectacular

"Poeta en Nueva York" entre bambolines.

Entro per la porta lateral del Teatre Modern on el grup de teatre Kaddish està assajant "Poeta en Nueva York". Fa 30 anys, aquesta mateixa obra es va estrenar a Barcelona i dissabte la recuperen per mostrar-la a la ciutat de l Prat.

Només creuar la porta sento la olor a tabac, una de les excentricitats que encara si li permeten al director,//potser fa uns anys hagués estat un detall irrellevant// fumar als assajos. Just em trobo una escena grupal i la Vicky és sobre l'escenari. En deu minuts comença el passi global, és l'assaig general.

Entre bambolines s'acaben d'arreglar tal i com si fos el mateix dia de l'estrena, riures i ja una mica de nervis. Allà és on la Vicky em confessa que no li agrada la poesia, però és tradició que tota la companyia participi a l'obra que cada desembre ofereixen al Modern. Assegura que el Costa ja li va donar una poesia ben petita, però definitivament no és lo seu. S'acaben d'arreglar i a escena!

És un privilegi poder-la veure a través dels objectius. El director s'aixeca content, i no és fàcil, te fama de ser exigent amb la feina dels actors, poleix un parell de detalls, però ja està tot a punt per al cap de setmana!

Si us agrada la poesia, i sou amants de Lorca és la vostra cita del cap de setmana: Poeta en Nueva York al Modern

Josep Oliva, un enamorat dels cavalls

Presentem en Josep Oliva, pagès i agricultor de les terres del Prat de Llobregat des de fa moltes dècades. Els seus amics el coneixen com el bien peinado. Cada any deleita als ciutadants del Prat organitzant i participant, amb èxit, activitats com el Sant Isidre, els 3 tombs, o la Fira Avícola.

Amb la seva edad i el treball que fa actualment, vam pensar en ell. Quan li vam explicar el projecte va estar molt interessat i entusiasmat, perquè ens explicava que d’aquesta manera podria reflexar la seva passió per la naturalesa i per els animals, sobretot els cavalls.

Ell i els seus cavalls, que els estima i els cuida amb carinyo i paciència. Vaig poder-ho comprovar el dissabte passat quan vaig quedar amb ell per veure’l al camp. El vaig trucar i de sobte, em va dir que hi havia canvi de plans. Es trovaba a la granja perquè un dels cavalls tenia mal d’estomàc i estava preocupat. Vaig voler acompanyar-lo en un moment delicat.

Després de 3 hores, el cavall es va recuperar i en Josep va tornar a somriure. Va ser un final feliç.

Un fan de l'equip de fútbol del Prat

El diumenge 28 de novembre, el mateix dia de les eleccions del Parlament de Catalunya, vam anar amb en Pere Ezcurra a veure el partit El Prat-Espanyol B, el partit esperat durant tota la setmana.

En tot el partit, en Pere no podia estar quiet, començava a moure’s per tot l’exterior del camp, segons ell comentava que es posa molt nerviós en els partits del Prat Fútbol. I qui no? En la mitja part, la gran majoria dels espectadors es junten en el bar del camp per prendre la cervesa del mig-dia i fer unes rialles.

Durant les dues hores que el vam estar acompanyant, vam poder respirar ambient futbolístic i amigable. Com ens explicava el Pere, anar els diumenges a veure els partits del Prat és com l’excusa perfecte per retrobar-se amb els amics, comentar les jugades i recordar moments inolvidables.

La Madro, la perruquera de confiança

Presentem a la Madrona Canalde, més coneguda com la Madro, la perruquera del carrer Ferran Puig. Té el seu propi negoci i fa molts anys que es dedica a pentinar a les dones que han viscut tota la vida al Prat de Llobregat.

La Madro se sent molt agust treballant de perruquera, és el seu dia dia i es sent orgullosa de tirar endavant amb la seva perruqueria. Els dissabtes als matins, com aquest de la fotografia, la perruqueria cobra vida i en l’agenda de la Madro no hi caben més noms per apuntar. La seva filla Natalia treballa amb ella sobretot per donar-li un cop de mà. A la foto es pot comprovar com mare i filla es recolzen en les tasques.

Dissabte, vaig trucar a la Madro per si podia anar a visitar-la i veure el seu dia dia. Quan vaig picar el timbre de la perruqueria, em van obrir la porta amb els braços ben oberts. Estava de gom a gom. Les clientes, totes amigues de la Madro, ja s’estaven rentant, tintan o secan el cabell. Es respirava un ambient agradable, familiar i divertit.

La Madro, com la professional que és, em va deixar que fes la meva feina com jo vaig deixar que fes la seva. I es va aconseguir una fantàstica instantànea com aquesta.